Log in | Jump |

COSMOGLOTTA Biblioteca

Preservation del Publicationes Occidental.
This thing was constructed on December 15, 2006, and it was categorized as Uncategorized.
You can follow comments through the RSS 2.0 feed. You can leave a comment, or trackback.

Li verbe.

Li conjugation del verb in Occidental es tam clar e simplic que li solution de Wahl ha posset servir, in su structura fundamental, anc quam modell por ILa. Noi posse dunc restricter nor exámine al poc punctus u Dr. Gode ha deviat de Occidental.

Un prim punctu de divergentie es li usa de sintetic formes por li future e li conditionale in ILa. Intentionalmen yo ne discusse ci li question esque in se self li usa de formes sintetic posse justificar se quande it es un facte íncontestabil que li evolution lingual modern tende clarmen vers analitisme. Yo límita mi exámine al factic situation.

Contra li finale -a del future on vell posser admaxim objecter que li manca del accentu scrit, particularimen astonant in un lingue quel imita in tam alt gradu cert particularitás purmen sudromanic in su structura morfologic, desfacilisa li letura. Ma ti desavantage es destinat a desaparir rapidmen, nam on vell dever deseperar pri li inteligentie e clarvidentie del hodial adherentes de ILa, si ili ne vell remediar a ti defecte in un tre proxim future per decretar quam oblligatori, quam in Occidental, li usa del scrit accentu in omni casus u it devia del regul general.

Li finale -t in Occidental ha quelcvez esset criticat quam arbitrari. In realitá, it es, quam solution del problema del formation del passate ne solmen ínsuperabil, ma posse mem esser considerat quam ideal. It permisse expresser li passate secun li metode anglo-germanic e dispensa nos del penosi necessitá far li distintion inter passate simplic e imperfecte, quel es un del maxim grand desfacilitás por li popules non-romanic.

In ILa li finale -va es tam índiscussibilmen li finale caracteristic del imperfecte que su usa in frases, queles in li lingues romanic clarmen postula li passate simplic, es un fonte de constant perturbationes. Frases quam:

Napoleon nasceva in 1769.
Bruschemente ille levava se.
A isto ille replicava que
. . .
etc.


es presc íntolerabil por oreles romanic. Por convicter se pri li plu quam strangi impression quel producte li usa de ti imperfecte in narrationes, yo recomenda leer in li “Interlingua Grammar” sur pag. 106-109 li curt raconta de Tchekhov “Le Ordine“.

Noi have dunc li extremmen interessant situation que un finale, qualificat quam “innaturallude in Occidental su rol quam passate in maniere ínsuperabil e satisfá a omni exigenties del practica, durant que li finale “natural” -va in ILa, pro li impossibil duplic function quel it deve plenar, ofensa constantmen li sentiment lingual just de ti nationes a queles ILA ha sacrificat omni justificat postulationes del popules non-romanic.

Ma li maxim grand enigma es qualmen ILa successa conciliar su sistema de conjugation con li pretention esser un lingue integralmen natural. Ti n.i. clarmen postula li distintion del persones per special desinenties, quam to es li casu in li sistemas NEOLATIN e INTERNACIONAL. Ma li autor de ILa sembla har reculat coram li logic consequentie del aludet principie. Li tam vehementmen criticat “schematisme” de Occidental triumfa sur li tot linea. Quelc debil tentatives ha esset fat por dar a ILa malgré omnicos un semblantie de plu grand naturalitá. A ili noi debi li formes optional son por li plurale del presente e era por li passate del verb esser. Ma in realitá it ne es visibil in quo formes quam “Vos son liberal” o “Nos era bon amicos” vell esser plu “natural” quam li corespondent formes in Occidental. Ili in funde es mem ancor plu chocant quam li formes regulari, nam sam quam in li casu del finale -va ili producte un resultate ínnatural mersí a un procede de quel li scope esset just obtener li efecte contrari. Ti formes optional ne cela, ma in contrari accentua, per lor intrinsic eneficientie, li caractere schematic del sistema de conjugation.

Naturalmen noi ne reprocha a ILa har renunciat a far triumfar li principie del n.i. in li formes conjugativ. Li autor de ILa videt tre bon a quo li aplication de ti principie vell har ductet le. Il ne vell har posset haltar in li demí-via, ma vell har esset obligat perducter li principie til su ultim consequenties sub pena transformar li tot conjugation in un monstru hibrid. Il vell, quam Schild in su NEOLATIN, har esset fortiat admisser verbes irregulari, introducter li distintion inter passate simplic e imperfecte e admisser li subjunctive ne solmen in li formes del presente, ma mem in tis del passate. Ti precie il clarmen ne sembla har esset pret payar.

Ma alor noi posi nos denov li question:

A quo servi un teoric principie de quel on con alt voce proclama li superioritá sur ti de Occidental, quande li unesim choc con li ínflexibil exigenties del practica obliga su promotores capitular e acceptar finalmen un solution quel es li exact negation de ti principie?


In facte, li conjugation de ILa es, per su schematisme, ne solmen li presc exact fotografie de Occidental, ma in li poc punctus, u it prova ear su propri via, it ne solmen ne es superior, ma clarmen inferior a Occidental.

Esser continuat in #7, Li derivation.

Share This Post
This thing was constructed by .


You can follow comments through the RSS 2.0 feed. You can leave a comment, or trackback.

Post a Comment

You must be logged in to post a comment.